Està generalment acordat que Johann Cristoph Denner (1655-1707) va serl'inventor del clarinet després de l'any 1698 (molts diuen que va ser l'any 1700) desenvolupant un instrument anomenat "chalumeau". Els primers clarinets que han sobreviscut son els fets per el seu filll, Jacob Denner (1681-1735). J.C. Denner va desenvolupar una clau que feia que es produigués la dotzeava superior corresponent al registre del chalumeau situada a la part inferior del clarinet i accionada amb el polze de la mà esquerra. Al menys 68 instruments de tota mena fabricats per J.C. Denner es conserven avui en dia, al menys 40 fets per el seu fill Jacob, ambdós de Nuremberg.
La primera vegada que apareix el nom de "clarinet" va ser l'any 1710, gràcies a la "Nuremberg Town Band" que li va comprar quatre clarinets a Jacob Denner. Dos dels seus contemporanis, Klenig i Oberlender, també van construir clarinets.
Els primers clarinetistes que tocaven amb el clarinet de dues claus de Denner van descobrir que podien utilitzar el registre sobreagut destapant l'índex de la mà esquerra. El clarinet del segle XVIII era molt semblant al fet per Denner, diferia del chalumeau en la posició més amunt de la clau de 12ª (més petita) i en la longitud del tub, siguent aquest més llarg, semblant al clarinet en Sib d'avui en dia. El registre greu era anomenat "registre chalumeau", següent més pobre que el chalumeau original, però el registre agut, anomenat "clarinet" Ii donava un so peculiar. Això confonia als compositors de l'època.
El clarinet Barroc era construït amb fusta de boix, cirerer, perer, o de banús. Les mides eren molt diverses i es feien en tres o quatre peces. Les boquilles variaven molt en mides, així com d'obertures i parets interiors. La canya estava situada sota al llavi superior, a l'inrevés de com es toca avui en dia. Els forats eren quadrats, encara que els clarinets que avui es conserven ja son rodons, i les sabatilles eren de cuir o de pell. Tots els clarinets d'aquesta època només tenien dues claus, una d'elles situada a l'altura de l'índex de la mà esquerra.
Un altre millora introduïda per Jacob Denner en els seus clarinets, i que també podem trobar en els oboès, era un forat fet a prop de la campana per millorar l'afinació tant pobre en aquells temps.
La nota més greu que podia fer el clarinet era el fa, i ajudant-se del llavi i diverses posicions era possible tocar cromàticament fins el sol3, siguent més afinat que en el chalumeau. El problema era que al saltar la 12ª no podien fer la nota Si, encara que la aconseguien pujant el Sib o bé baixant el Do. Això ho va solucionar un altre fill de J. C. Denner anomenat Johann David, el qual va afegir una campana i una tercera clau que era activada mitjançant els polzes dret o esquerra i que produïa la nota Mi o la dotzeava Si, aconseguint poder fer tota l'escala. Més tard aquesta clau en alguns clarinets, era activada pel cinquè dit de la mà esquerra.
La fabricació de clarinets d'aquella època no estava estandaritzada; Birsak a l'any 1973 va fer diversos tests tocant amb clarinets de dues i tres claus construïts l'any 1760 per G. Walch de Salszburg; amb un afinador electrònic va descobrir que les dues notes més greus eren fa i fa# més que els esperats mi i fa, però al accionar la clau de 12ª apareix el si, el que fa pensar que aquesta tercera clau va ser posada per aconseguir el canvi de registre, que es produeix a la nota si al igual que els instruments actuals.
De totes formes, els clarinets fabricats per Walch tenen més problemes que d'altres examinats, per el que no es pot afirmar res amb seguretat. Els primers clarinets de Denner tenien la boquilla i el barrilet més amples que l'actual, però a meitat del segle XVIII ja es feien més estrets, ms semblants als actuals, així com els forats.
Els clarinets de dues claus acostumaven a estar afinats en Do o en Re, i menys sovint en Mib, Fa o Sol. Existeix un clarinet en Sib fet per Willems. Els de tres claus sovint eren en Do o en Re, però hi havien tot tipus d'afinacions, inclús un en Lab. Cap a l'any 1750 es van afegir la quarta i cinquena claus, primer per Barthold Fritz, constructor d'orgues de Brunswick. Aquestes van ser el Lab greu-Mib4, que es tocaven amb el dit petit de la mà dreta (ara ja sempre així), i el Fa# greu-D0#4, que es tocava amb el dit petit de l'esquerra. Aquest instrument va ser anomenat a l'any 1770 "clarinet de cinc claus". Només a França va ser afegida primer la clau de Fa#-Do# abans que la de Lab-Mib, el que feia molt dificil de digitar passatges Reb-Mib.
El clarinet baix i el corno di basetto van ser inventats a l'any 1770 (aproximadament). Sabem que l'inventor del corno di basetto era alemany, però es desconeix el seu nom. El primer clarinet baix es va construir a París per G. Lot. Aquests instruments utilitzaven la mateixa boquilla que els instruments en Sib i en La d'avui en dia. El corno di basetto, normalment afinat en Fa, era més gran per a poder arribar a un do greu, accionat per els dits petis de cada mà i el polze de la mà dreta. La majoria de clarinets de la dècada del 1770-1780 estaven afinats en Do i Sib alguns dels clarinets en Sib tenien una peça intercanviable, que el convertien en un clarinet afinat en La. Era difícil de trobar clarinets afinats originalment en La. Els forats tenien una mida entre 13 i 14 mm. Els clarinets en Do i Mib tenien peces que s'afegien per convertir-los en clarinets en Si o en Re respectivament. Les canyes eren curtes, estretes i dures, i acostumaven a ser de fusta de pi, abet o canya.
L'any 1785, a Anglaterra es va separar la boquilla del barrilet, i a través d'una espiga es podia afinar millor treient la boquilla o posant-la (com avui en dia). Es possible que la separació de boquilla-barrilet es fes fora d'Anglaterra, però sense ficar-li l'espiga més llarga, el que feia que no es pogués afinar tan bé.
Just abans de 1790, i només a Anglaterra, es va afegir una clau per a fer el trino La-Si, però en general, els clarinets anglesos no estaven tant desenvolupats coms els del continent, els quals sonaven millor en el registre chalumeau, fet que va interessar a Mozart a començar a utilitzar-lo en les seves composicions.
L'any 1791, Jean-Xavier Lefèvre, clarinetista parisenc, va afegir la sisena clau al clarinet, corresponent al do#-Sol#4 i accionada amb el dit petit de la mà esquerra. A la vegada, altres constructors hi varen afegir la mateixa clau, pero la de Lefèvre va servir de model durant 20 anys fins arribar a les innovacions de Ivan Müller. Encara era difícil tocar amb tonalitats amb sostinguts i bemolls amb un clarinet de sis claus, i es requeria molta destresa per part dels clarinetistes, degut a que tenien que utilitzar moltes posicions incòmodes.
J.F Simiot va construir clarinets diferents i de molta qualitat; va ficar una clau de 12ª a la part superior del clarinet per previenir que no s'ompligués d'aigua, així com un tub de llautó per el mateix efecte al polze dret. També va dissenyar una peça de metall entre la boquilla i el barrilet, que tenia una marca per dir quan el clarinet estava afinat en La. A l'any 1803 va fer un clarinet de 12 claus, encara que no és molt conegut.
Alrededor de l'any 1806 Ivan Müller va fer una sèrie de millores al clarinet, ja que els compositors, cada vegada exigien més als clarinetistes, així va millorar les sabatilles encolant-les sobre una base, així com l'abraçadera de metall i mecanismes de les claus. Un altre millora important consisteix en posar una peça de metall per descansar el polze de la mà dreta, afavorint l'angle en el que es podia tocar el clarinet (abans l'angle havia de ser molt gran). L'any 1812 va aconseguir un clarinet de 13 claus, molt millor d'afinació degut al reajustament deis forats, i a més, posant dobles claus per les mateixes notes, afavorint els passatges difícils. Amb aquest clarinet, Müller esperava que fos acceptat al Conservatori de París, però una comissió conservadora d'experts entre els que hi havien Lefèvre, Méhul i Gossec, van rebutjar-lo, encara que admetien que el clarinet de sis claus havia de ser millorat. El clarinet de 13 claus podía tocar molt millor en qualsevol tonalitat, següent anomenat el clarinet "Omnitònic", però la comissió de París va argumentar que no volien perdre el timbre deis diferents clarinets construïts en altres tonalitats. Les set claus afegides per Müller eren: fa-do, sib-fa, si-fa#, fa-do" i el trino de sol#-si. Dues d'aquestes claus eren operades amb el polze dret, ja que aquest clarinet encara no tenia anelles. No obstant tot això, clarinetistes reconeguts com Berr i Gambaro, van utilitzar-lo arreu, abans de 1820, fent-lo cada vegada més popular al continent. Aquest clarinet va ser el prototip del sistema alemany de clarinets.
L'any 1808 s'inventa el clarinet contrabaix.
L'any 1818, tenim el primer arxiu sobre un clarinet de metall.
Alrededor de l'any 1820, només els alemanys en la seva majoria tocaven amb la canya a la part de sota, la resta ho feien amb la canya tocant el llavi superior. Quan l'alemany Friederich Berr va donar classes al Conservatori de París es va anant adoptan la posició de la canya a sota, i més endavant també es va fer el mateix a Anglaterra. En aquesta època, el La d'afinació era de 433, encara que les bandes encara el tenien més alt, i l'afinació va anar pujant fins a l'any 1850.
1823: Cesar Janssen, de l'Opera de París, inventa uns rodets per a poder passar d'una clau a l'altre (com en els saxos).
1832: Boehm inventa un sistema de eix-arbre per les claus de la flauta.
1837: August Buffet inventa les molles flexibles muntades sobre pivots cargolats al clarinet.
Hyacinthe Klosé va substituir a Berr al Conservaton de París com a professor, entre l'any 1839 1843, va col-laborar amb Louis-August Buffet, per a desenvolupar el clarinet Klosé-Buffet, que és essencialment el clarinet modern sistema francès. Les diferències més significatives son el tamany deis forats, més petits, i el major nombre de molles utilitzades, passant de 4 a 11. La major innovació va ser la dels anells "movibles" que permetien tapar més d'un forat amb un sol dit, gracies al eix abans esmentat que va fer Boehm per les flautes. Aquest clarinet tenia 17 claus i sis anells, com la majoria de clarinets actuals. Aquest clarinet millorava la facilitat de passatges i digitacions engorroses. Va ser patentat a l'any 1844.
Adolphe Sax (l'inventor del saxo) va desenvolupar un sistema Boehm en un clarinet tipus Müller, però era de difícils posicions.
A la dècada de 1830-1840, les millores es van fer amb el tipus de taladrament, per aconseguir més uniformitat entre notes ¡ registres, així com les afinacions deis clarinets es van unificar més. El boix i el banús eren els materials més utilitzats, i les claus eran de metall o de plata majoritàriament.
Fora de França, altres sistemes també eren populars, com "l'Albert system", que era semblant al de Müller, però amb una afinació millor que la del sistema Boehm.
Les boquilles no van tindre la mida actual fins a la dècada de 1840. Els clarinets primitius no consideraven aquesta part com a entitat pròpia, i es fabricava del mateix material del clarinet, fins que a principis del segle XIX, ja es pensava com a peça separada de la resta, provant-se diversos materials més resistents als canvis d'allargada que en aquesta es produïa.
Durant la dècada de 1870 el sistema Boehm va agafar popularitat a Bèlgica, Italia i als Estats Units, siguent la base a França.
1885: L'anglès James Clinton va desenvolupar un clarinet basat en el sistema Müller, i sobre l'any 1890, l'espanyol Manuel Gomez va instaurar el sistema Boehm a Anglaterra, tocant amb un clarinet "perfeccionat" que tenia una clau de Mib greu, així com el Sol~Do# articulat, i un setè anell per a poder fer el Mib-Sib en posicions de dits sense claus. Jo encara en tinc un d'aquest sistema, que ara ja no utilitzo, però va estar de moda aquí a Espanya fa uns 20 anys.
A
principis del segle XX, el musicòleg R. H. Stein va fer el clarinet de quart de
tons, que no es va fer servir gaire.